Criatures Gregues

En aquest punt parlarem de les criatures mitològiques gregues.







 

- Amaltea


Va ser la nodrissa de Zeus. De vegades se la representa com una nimfa que dóna a Zeus llet de cabra, i en canvi altres vegades Amaltea és la cabra mateixa.
La nimfa Amaltea era filla de Meliseu (o bé d'Oceà). La cabra Amaltea era filla del Sol i vivia en una cova a Creta. Es va trencar una de les banyes i la nimfa Amaltea la va omplir de flors i fruites i la va oferir a Zeus. D'altres diuen que va ser Zeus mateix qui va trencar la banya, llavors la va regalar a Amaltea dient-li que aquell corn sempre li proporcionaria tot el que desitgés. Amaltea el va donar al seu germà Aqueloo, que havia trencat el seu lluitant amb Heracles per obtenir la mà de Deianira. Aquesta banya seria coneguda des de llavors com el corn de l'abundància o cornucòpia.
Segons l'antiga mitologia, aquest corn va tenir nombrosos propietaris. Va esdevenir el símbol de l'abundància i de riqueses inesgotables i l'atribut de nombrosos déus: Hades, Gea, Demèter, Cíbele, Hermes i de rius com el Nil, que fertilitzava la terra. El terme «Corn d'Amaltea» s'aplicava a una comarca fèrtil.
Quan Amaltea va morir, Zeus la va convertir en la constel·lació de Capricorn i de la seva pell Zeus es va fer l'ègida.


- Centaures.


 Eren unes criatures meitat home, meitat cavall. La tradició els fa fills d'Ixió i Nèfele (o bé d'Apol·lo i Estilbe).


Segons la llegenda, vivien als boscos i a les muntanyes de les regions d'Arcàdia, l'Èlide i Tessàlia. Generalment, són imaginats amb sis extremitats: quatre potes de cavall i dos braços d'home; encara que, a vegades, apareixen en les històries com homes amb cames humanes i un cos de cavall que els surt del darrere. Es diu d'ells que eren rudes i de costums brutals. Menjaven la carn crua i s'emborratxaven fàcilment.
L'origen de la paraula centaure no està gens clar. Podria ser que provingués d'un gentilici aplicat a un poble molt primitiu (comparat amb els grecs) que vivia a les muntanyes (potser a Magnèsia). De fet, en gairebé totes les seves aparicions en la mitologia són descrits com un poble. Per exemple, quan lluiten amb Hèracles o quan són derrotats pels Làpites. Aquesta última lluita és l'escena que apareix representada en les mètopes del Partenó a Atenes (Grècia).
Tal com hem dit en la primera frase de l'article, la descripció habitual dels centaures és que eren meitat home; i diem home i no dona ja que normalment només apareixen centaures mascle en la mitologia. Tot i això, és cert que en alguna ocasió es parla de les centauresses, centaures femella.
Degut a la seva participació més o menys destacada en alguna de les històries de la mitologia grega, alguns dels centaures tenen nom i personalitat pròpia. Alguns centaures coneguts són: Quiró, Nessos i Folos.


- Cèrber.


Era el guardià de les portes de l'Hades (l'infern). La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius.
Era un gos gegantí de tres caps i cua de serp. Moltes altres serps li naixien del llom. A més, es diu que la seva mossegada era verinosa. Hesíode diu que tenia 50 caps però altres autors indiquen que en tenia tres.
Era fill d'Equidna i Tifó, i germà d'Ortro. L'existència d'un gos infernal en l'entrada dels inferns sembla que ja estava present en la mitologia indoeuropeua original, ja que apareix en els mites d'altres pobles indoeuropeus, com és el cas del gos ensagnat Garm en la mitologia escandinava.
No obstant, dues vegades va ser burlada la seva vigilància. La primera va ser gràcies a la música de la lira d'Orfeu que va amansir-lo. La segona va ser quan la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns, va adormir-lo donant-li un pastís.
En el seu onzè treball, Heracles va lluitar amb ell i va guanyar-lo només amb la força dels seus braços, portant-lo davant d'Euristeu com li havia estat ordenat i retornant-lo després altre cop a l'Hades.


- Esfinx.

Era un monstre amb cos de lleó i rostre humà.

L'esfinx, en la mitologia egípcia, es presenta com un lleó ajagut amb cap d'home, que representava habitualment el faraó.

La representació més antiga i més gran que ens n'ha arribat fins als nostres dies és la Gran Esfinx de Gizeh. Fou excavada a la roca, a l'indret que va servir com a pedrera per fer la piràmide d'Userib, més coneguda com a piràmide de Khefren.

La funció de l'esfinx era de guardiana i protectora, per això es col·locava al costat de les portes d'accés. L'esfinx de Gizeh, per exemple, se situa en una banda del pòrtic cobert ascendent que dóna accés a l'avinguda que porta a la piràmide.

També és famosa l'anomenada Avinguda de les Esfinxs del Temple de Karnak.

Pel fet de tenir el cap d'home, des dels temps d'Heròdot l'esfinx egípcia era anomenada androsfinx per distingir-la de la grega.

El 985, segons Mukaddasi, el rostre ja estava damnat; el 1378 un xeic fanàtic li va infringir danys adicionals.

En la mitologia grega l'esfinx era dotada d'ales d'ocell de presa i tenia el rostre de dona. Sovint s'utilitzava com a motiu decoratiu de les tombes. El seu mite està íntimament lligat a Èdip.

Segons algunes versions era filla d'Ortre i de Quimera, altres la consideraven filla de Tifó i d'Equidna.

L'Esfinx vivia en unes muntanyes prop de Tebes, on l'havia enviada Hera com a càstig a una ofensa al matrimoni que havia fet la ciutat. El monstre tenia aterrits els passants, ja que els proposava enigmes i devorava els qui eren incapaços de resoldre'ls. Solia posar-los sempre el mateix enigma, que era el següent:

«Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?»

Ningú havia aconseguit trobar-ne la resposta fins que Èdip va arribar a Tebes. En ser preguntat per l'Esfinx, Èdip va respondre:

«És l'home, que va de quatre grapes quan és petit i que fa servir les dues cames i el bastó quan és vell.» La resposta era correcta i, com a conseqüència, l'Esfinx es va suïcidar estimbant-se des de l'alta roca on solia asseure's.

-Cíclop.

Eren uns gegants amb un sol ull enmig del front. Fills d'Urà i de Gea. Podria ser que la paraula ciclop en grec signifiqués "ull circular".

Al principi dels temps hi havia 3 Ciclops (amb majúscula): Brontes (el tro), Estèropes (el llampec) i Arges (el llamp). Urà els va fer fora del cel i els va encadenar al Tàrtar. Cronos els va alliberar, però més tard el propi Cronos els va tornar a encadenar. Finalment van ser alliberats per Zeus, ja que un oracle li havia dit que només aconseguiria guanyar a Cronos i als Titans si alliberava a tots els presoners del Tàrtar. Com a senyal de gratitud, els Ciclops van donar el llamp i el tro a Zeus, el trident a Posidó i el casc que feia invisible a Hades.

Com a divinitats que eren, els Ciclops eren immortals, no obstant, Apol·lo els va matar en venjança perquè Zeus havia mort a Asclepi.

- Fènix.

És un ocell de foc sagrat.

Es diu que viu 500, 1461 i 12.594 anys (segons la font). És un ocell mascle amb les plomes daurades i vermelles, molt belles. Quan arriba a la fi del seu cicle vital, el fènix fa un niu de branquillons de canyella i deprés l'encén; el niu i l'ocell es cremen amb fúria i queden reduïts a cendra, de la qual sorgeix un nou i jove fènix. El fènix nou embalsama les cendres del vell en un ou de mirra i el porta a Heliòpolis ('la ciutat del sol', en grec), situada a Egipte. L'ocell es deia que es regenerava de les ferides d'un adversari, per la qual cosa era gairebé immortal i invencible -un símbol del foc i de la deïtat.

- Gòrgones.

Eren tres monstres marins: Esteno, Euríale i Medusa. Les Gòrgones, les seves germanes, les Grees, i possiblement les Hespèrides, eren filles de les divinitats marines Forcis i Ceto. Eren tres triplets dels aspectes de la mateixa deessa triple, provinent d'antigues deïtats terrestres.

Les Gòrgones tenien cos de dona, unes llargues dents punxegudes, mans metàl·liques amb urpes, una massa onejant de serps verinoses vives per cabells i ales d'or, la qual cosa indicava la seva naturalesa ctònica. Esteno i Euríale eren immortals i Medusa era l'única que era mortal. Tenien una mirada tan penetrant que tot aquell que les mirava directament als ulls es convertia en pedra.

- Harpia.

En la mitologia grega, les Harpies eren una mena de monstres. El seu nom significa "raptores" i se les representa com a aus amb cap de dona i dotades de fortes urpes (potser per una confusió tardana amb les sirenes).

La seva imatge va evolucionar molt al llarg del temps. En un principi s'identificaven amb forces de la naturalesa, vents tempestuosos que eren capaços d'arrossegar un ésser humà fins a les mansions subterrànies. Alguns dels seus noms, com Ael·lo ('vent tempestuós'), Ocípete ('que vola ràpid'), Celeno ('fosca') i Podarge ('de peus lleugers'), fan una clara referència a aquest fet.

- Hidra de Lerna.

Era un antic i despietat monstre aquàtic ctònic amb forma de serp policèfala (el número dels seus caps va des de 5 fins a 100 i fins i tot 10.000 segons la font) i amb alè verinós (Higini, 30) a la qual Hèracles va matar en un dels seus dotze treballs. El seu cau era el llac de Lerna al golf de l'Argòlida (prop de Nàuplia), si bé els arqueòlegs han confirmat que aquest lloc sagrat és anterior fins i tot a la ciutat micènica d'Argos, ja que Lerna va ser el lloc del mite de les Danaides. Sota les seves aigües hi havia una entrada a l'Inframon que l'Hidra guardava (Kerenyi 1959, pàg. 143).

L'Hidra era filla de Tifó i Equidna. Va ser criada per Hera sota un plàtan a prop de la font Amimone a Lerna. Es deia que era germana del Lleó de Nèmea i que per això buscava revenja per la mort d'aquest a mans d'Hèracles. A aquest fet s'atribueix que fos elegida com a treball per a Hèracles, d'aquesta manera moriria.

En el segon dels dotze treballs.

- Minotaure.

Era un monstre que tenia el cos d'home i el cap de toro. Havia nascut de la unió de Pasífae amb el Brau de Creta. Pasífae era l'esposa de Minos, rei de Creta. Aquest, després de consultar un oracle, va ordenar a l'inventor Dèdal que construís el famós Laberint i el monstre hi va ser tancat a dins.

- Sàtir.

Eren divinitats dels boscos i de les muntanyes. Encarnaven a la força vital de la Naturalesa. Els noms dels sàtirs més coneguts són: Silè, Maró, Leneu, Astreu i Màrsias.

Normalment són imaginats com homes amb potes de cabra, orelles punxegudes, banyes i una llarga cua. A vegades però, són representats com homes amb potes de cavall.

- Quimera.

Era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que treia foc per la boca. La seva mare era la serp Equidna i el seu pare era Tifó; els seus germans eren el ca Cèrber, Ortro, l'Esfinx i el lleó de Nemea.

Vivia a la regió de Lícia (Anatòlia, actual Turquia). Iòbates, el rei d'aquest indret, ordenà a l'heroi Bel·lerofont que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats.

- Pegàs.

Era el cavall alat nascut del coll tallat de Medusa.

El significat del seu nom és desconegut però Hesíode el relaciona amb la paraula «font». Allà on els cascs de Pegàs colpejaven el terra en naixia una font. Per exemple, la font Hipocrene (font del cavall), en el mont Helicó.

- Sirenes.

Ésser mitològic que té cos de dona i cua de peix (tot i que les primitives sirenes tenien aparença de mig ocells o rèptils). També és coneguda com a ondina en català poètic.

L'origen de les sirenes no és clar. Eren filles de Forcis, o d'un déu fluvial, el riu Aqueloos, segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene, segons altres Terpsícore o Cal·líope. Les sirenes de la mitologia grega eren nàiades (nimfes marines), meitat dones i meitat aus, no molt diferents de les Harpies. A partir de l'Edat Mitjana es va considerar que tenien el cos de dona i cua de peix. Els noms de les sirenes, companyes de la deessa Persèfone, sembla ser, que depenen del seu nombre: si són tres són Leucòsia (blanca), Ligeia (cridanera), i Partènope (veu de donzella). Quan eren dues: Himeropa (dolça veu) i Telxiepea (parla encantadora). Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe (bella veu), Pisínoe (persuasiva), i Molpe (cançó). La sirena Partènope està lligada a l'origen de Nàpols.

- Nimfa.

Són divinitats de la natura de la mitologia grega i la mitologia romana venerades com a genis femenins de les fonts, dels rius i dels llacs (nàiades), dels boscos (dríades), i de les muntanyes (orèades). Benignes als mortals, dels quals no desdenyaven l'amor, el seu culte se celebrava a l'aire lliure o en uns santuaris petits anomenats nimfeus. En la mitologia romana foren identificades amb les camenes.

- Medusa.

Medusa era originalment una bonica dona humana. Poseidó es va enamorar d'ella, i la va seduir o violar en un temple dedicat a Atena. Poseidó i Atena eren rivals des que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferir l'olivera d'Atena a la font o els cavalls de Poseidó.

Atena, després de descobrir la profanació que havia sofert el seu temple, va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es van convertir en serps i la seva mirada tenia el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. Va ser desterrada més enllà de les terres dels hiperboris.

Mentre Medusa estava embarassada de Poseidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae.